Carles Miralles


La Mar
abrigà el mariner, com una mare
abriga el seu fill, amorosa.

La mare,
dies i mesos i anys,
s'anava acostumant
a les avemaries del rosari,
pel fill, de cada tarda.

La mar
abrigava el mariner, fonda,
i l'emparava, protegint-lo
del brogit de les onades,
del llamp, de la tempesta,
dels homes.

***********************************

Enderrocs

Entre les cases on vivim
hi ha forats de runa i de pols,
i ara, tenaçment resistents,
a la paret mitgera es veuen
papers i colors de les cambres
on havien nascut infants,
on una vella pasturava
els records de la jovenesa
tan llunyana, on un noi jove
somniava ser ric i fort
i deixar enrera la pobresa.
Tot és enderroc i un forat
de ciment vell, maons i objectes
abandonats, però l'oculten
anuncis on tothom triomfa
i somriu amb posat d'haver-se
menjat el món i d'esperar
trobar-se amb les postres a taula.

***********************************

Fas camí, de mica en mica
ajustant tots els teus actes,
amb cura, a un horari
-tal com un poeta ajusta
a un ritme el que vol dir.
Fins que, de cop sobte, tot
s'esgavella d'imprevist:
el vers se't torça, no trobes
que tingui cap sentit, dir
el que fa un moment pensaves
que s'ho valia. Tal com
la malaltia, la por
que en tens, verda, aspra i pàl·lida,
capgira tot el que feies
i ara res no et sembla urgent
i el món camina tot sol,
d'esma, sense ritme ni amor.

***********************************

Ha entrat aviat la fosca del capvespre.
Jeus sol al llit de l'hospital. Malalt,
no saps pensar en els altres.
Tot buit de tu, la llàstima
que et tens t'entela els ulls d'imatges
de tu i de tu. T'han tret un càncer
i et diuen que potser te'n sortiràs;
tu et sents, però, com un nen que se sent
injustament tractat i quan s'adorm,
sol amb ell sol i amb els llavis amargs,
una por molt profunda
li esclata a la pell i el desperta.

***********************************

M'agradaria
poder somniar el futur sense la nosa
de tantes coses passades -l'odi
a l'enemic, la glòria, la por i la misèria.
Poder tornar-me a fer, cada dia.
Que la mort se m'endugués, quan se m'endugui,
ben acabat de néixer, amb la sorpresa,
sempre renovellada, del món
al cor i als ulls, a les mans, encara
no paraula; no ja preparat
i amb l'equipatge, havent estudiat
el discurs que em justifiqui amb molta cura.
Ans amb el goig del dia que em robaran
pels segles dels segles, això sí.
Un cop jo hagi sabut dir què veuen,
quan hagi estès les robes
de color dels sentits, dels sentiments,
que em robi els ulls, que em robi
el cor, que em robi
les mans, la mort, si és que pot fer-ho.
Mai no sadolls de vida, sempre
seran aquí, els meus ulls, amb la vida,
tot i que jo segur que hauré mort, algun dia.