La vida contada a un nen del veïnat
I llavors, Déu li va donar
la Vida a l'home,
i era tan bella i delicada
que l'home no sabia
què fer amb ella
i sols era feliç dormint.
Al dematí, però,
tornava la congoixa
i li venia aquell
desig enorme de plorar,
i duia als seus braços la Vida
com qui duu un nen de bolquers,
com qui duu un setrill de nitroglicerina...
De vegades la duia com si fos un regal
i volia amostrar-la,
però tots ne tenien i no li feien cas,
i callava, tristíssim...
¿Ja t'has menjat el berenar?
Parlàvem aleshores. És possible
que parlàssem d'açò, d'allò altre.
Ningú insistia massa en el que deia.
A ambdós ens era igual açò que allò,
i parlàvem i dèiem i no dèiem,
i tot seguia igual: el món, el riu,
el genoll, la finestra, el cobertor.
Parlàvem. Em recorde que parlàvem
de...Què importa que fos d'açò, d'allò?
Fluíem mansament, érem anàvem
-quelcom ens duia tendrament, ens duia.
I això és tot. Això som. Un riu a penes.
(L'aire arribava a la cortina a penes.
L'aire i les veus dels nins a la placeta.
L'aire, les veus dels nins...No me'n recorde.
Quelcom hi havia més, quelcom, a penes,
precisament a penes, que no sé.
I què?) Fluíem. Érem. Lentament
érem, fluíem, tarda avall, només.
Només. Res no ens mancava. Només, doncs.
Érem al cim de la muntanya, nus.
Tots dos érem al cim, sobre la brossa.
Havíem arribat fins al més alt.
Fou un jorn de calor, un jorn suós,
amb les mans esvaroses, amb el cos
esvarós. A la tarda, cap al tard,
fórem al cim de la muntanya, nus,
oferts, a la muntanya, als aires crus.
Jo ja sé que no fou exactament
així, que no hi va haver muntanya, que...
Però flotàvem mansament, tots dos,
fluíem mansament tots dos, fluíem.
ens recobràvem, fredament, amb l'aire.
ens recobràvem. Lentament anàvem
reconeixent-nos en açò i allò,
anant, tornant al món, a la camisa,
als botons, les sabates, al vestit,
al llaç que no sabies com nuar-te.
I a poc a poc sabérem el que dèiem.
Però açò és altra cosa.
95
Et preparaves per a ben morir.
Ningú no t'enganyava: allò era un càncer.
Et tallaren un pit, el pit esquerre.
En retornar a casa, sense el pit,
potser plorares en la intimitat.
Ho endevinem o ho suposem: només.
Et preparaves per a ben morir.
Fores alegre per a tots, i fores
la confiança, i fores l'esperança.
Vivaç, tingueres la paraula amable;
i d'una rescatada gentilesa
alegraves els dies i les teles,
el rouge discret i franca la colònia.
I àvidament olies una rosa.
96
Fou més senzill encara: no et recorde
olorant una rosa àvidament
com si volguesses engolir-te, endur-te
el seu perfum o bé perfecció.
Et recorde, més bé, com demoraves,
tan tristament i complagudament,
una crosta de pà, sols una crosta,
amb una intensitat més bé eucarística;
i com et delectava un sol glop d'aigua.
Agafaves el got, el got vulgar,
com una copa del xampany llunyà
¿o com un calze? Jo no ho sé, Déu meu.
Ningú no et comprenia i tu ho sabies
i ens passaves la mà sobre els cabells.
63
A tu ningú no et lleva la vergonya.
Des de l'humil racó del teu país,
damunt d'una paraula -setrill, càter-,
cantes, suportes, com el teuladí,
no ja la nit, ni el vent, sinó el passat,
sinó el futur, i perseveres, flèbil.
La desolació et donava armes;
i superaves la vergonya amb
una esperança o confiança. Tu
fores aquell que persevera. T'han
assenyalat - «aquell» - amb el dit brut.
Enmig dels vents i de la nit, esperes.
T'has agafat a unes paraules. Des
d'elles albires un país, el teu.
Copyright © emmavilarasau.net 2003. Tots els drets reservats.
