Gabriel Ferrater


Cambra de la tardor

La persiana, no del tot tancada, com
un esglai que es reté de caure a terra,
no ens separa de l'aire. Mira, s'obren
trenta-set horitzons rectes i prims,
però el cor els oblida. Sense enyor
se’ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara és color d’olor de poma.
Que lent el món, que lent el món, que lenta
la pena per les hores que se'n van
de pressa. Digues, te'n recordaràs
d'aquesta cambra?
                                        Me l'estimo molt.
Aquelles veus d'obrers... Què són?
                                        Paletes:
manca una casa a la mansana.
                                        Canten,
i avui no els sento. Criden, riuen,
i avui que callen em fa estrany.
                                        Que lentes
les fulles roges de les veus, que incertes
quan vénen a colgar-nos. Adormides,
les fulles dels meus besos van colgant
els recers del teu cos, i mentre oblides
les fulles altes de l'estiu, els dies
oberts i sense besos, ben al fons
el cos recorda: encara
tens la pell mig del sol, mig de la lluna.

**************************************

Joc

Pots jugar amb el seu cos,
que és jove i riu, i vol
el joc, i no n'ha tingut prou.
Encara creus que en tu hi ha vici?
Mostra el teu vici. Dóna't
sencer. Si te l'estimes,
no li ofeguis aquest tremolor:
la curiositat del cos, que tu
fa massa temps que en dius desig.

**************************************

Oci

Ella dorm. L'hora que els homes
ja s'han despertat, i poca llum
entra encara a ferir-los.
Amb ben poc en tenim prou. Només
el sentiment de dues coses:
la terra gira, i les dones dormen.
Conciliats, fem via
cap a la fi del món. No ens cal
fer res per ajudar-lo.

**************************************

El lector

Entre els objectes del món, entre els pocs
objectes que he agafat, hi ha un tallapapers:
una fulla curta de marfil,
nua per als meus dits, que se’m torna rossa o pàl·lida
segons la llum dels dies i dels llocs.
Fa vint anys que me’l retrobo dins la butxaca,
i no recordo qui me’l va donar.
Oscat: moltes vegades l’he collit de terra
dins una cambra meva, o bé d’entremig de peus
després de pagar la nit d’un bar.
M’ha obert milers de pàgines: records, mentides
d’uns altres homes (i de ben poques dones).
I no recordo qui me’l va donar.
No sé mentir-me un record més, alguna mà.