Joan Margarit


Casa de misericòrdia

El pare afusellat.
O, com el jutge diu, executat.
La mare, la misèria i la fam,
la instància que algú li escriu a màquina:

Saludo al Vencedor, Segundo Año Triunfal,
Solicito a Vuecencia deixar els fills
dins la Casa de Misericordia.

El fred del seu demà és una instància.
Els orfenats i hospicis eren durs,
però més dura era la intempèrie.
La vertadera caritat fa por.
És com la poesia: Un bon poema,
per bell que sigui, ha de ser cruel.
No hi ha res més, la poesia és ara
l'última casa de misericòrdia.

******************************

El venedor de roses

Solitari i furtiu, l’home del ram
va pels locals nocturns buscant parelles.
L´he trobat pels carrers vora la Rambla
amb una rosa sense olor de roses
en una nit que no fa olor de nit.
M´he perdut pels darrereres de la vida.
Una dona en la fosca que no ets tu
t´ha pres els ulls i plora. La ciutat
es una exacta i monstruosa còpia.
Com si Cupido ja s´hagués fet vell,
Passa escopint el venedor de roses.
Mentre s´allunya penso: al teu amor
no li perdonis res. Ni el seu final.

******************************

Cementiri i mar

El seu pare va fer aquest cementiri
A l’entrada del poble, entre els pins.
Va ser un bon arquitecte, pensa l’home
En acostar-se als còdols de la platja
I al vaivé fosc i transparent del mar.
El mar està lligat. Tiba, es regira
durant els temporals com si intentés
arrencar les cadenes del seu fons.
Així és la soledat, va pensant ara,
encadenada no sabem a què,
guardant obsessions, dolors i errors
dins d’una amarga fosca transparent.
De jove és fàcil compartir el demà.
Ara, el passat fa olor
de podridura, de gasoil, de sal
olors del mar. I de la soledat.
El poble va del cementiri al mar.