Montserrat Abelló


Saber que ja no hi ha ulls
que volen endinsar-se
dins el teu esguard.

Que ja no hi ha
ningú que t'esperi
a cap cantonada.

Que en els revolts
dels camins ja no
hi haurà mai sorpreses.

I sentir com l’aire
i el sol i la pluja
t’impregna la pell.

I avançar camí
enllà
sense massa recança.

***********************************

El silenci
no és més que brogit
contingut.

No sents com xiula
dins la nit.

***********************************

La nit és massa
fosca
l’he amagada
sota el coixí
Dorm
amb mi.

***********************************

Cadascú ha de tenir
la seva cambra.
I un pati blau
on passejar els seus dubtes.

Més enllà del sol
vindrà el desig
i la recansa
de la primera paraula.

I el somriure
que s’ha perdut
i ja no es recupera.

Suau serà, però
l’ombra de la tarda,
darrera els núvols,
allargada, com un lliri.

***********************************

Avui les paraules
no se’ns quallen a la
boca.
Cauen com fulles,
mortes,
deixalles de sentiments
i d’esperances.

***********************************

M’he esbantit els ulls d’odi
He emprès nous camins
vers comarques obertes.

Cerco esguards clars
que es desprenen d’ulls nets,
sense sal de llàgrimes.

***********************************

Plantaré el cos
en una cala obscura.

D’antuvi sé
que tot serà debades
I que la fredor de la mar
no aplacarà l’angoixa
que m’atenalla cor endins.

En la nit udolaré
els meus silencis,
indiferent als embats
de les onades.

Sentiré el gust de la sal
i compartiré
aquest més gran silenci.