Prestidigitadors de somriures
No sé qui eres, però em recordo a mi amb els ulls
brillants i aquell ai al cor quasi permanent. I m'és ben
igual qui fossis perquè el record de mi mateixa
projectant tanta vida m'encisa molt més que tota la
resta: si m'estimaves o si m'esquivaves. El denominador
comú duia el meu nom. I era un nom viu que somiava,
que cantava els matins estrets i les nits amples.
I has canviat i he canviat i ja no sé qui sóc, ni qui eres.
Però jugàvem a il.lusionar-nos amb paraules: érem
prestidigitadors de somriures.
Sense espervers
Vas demanar perdó abans de besar-me mentre, a través
de la plana, una cançó farcida els buits del nostre segle.
Després, tot va tornar-se fràgil. Fugint de la temptesta de
dubtes vam trobar refugi en el silenci, contenint l’esclat
de la primavera. Penediment, potser vergonya, després
d’emmordassar-nos.
Ara coexistim amb la tensió de saber-nos en pau
armada. Només un punt de llibre agònic delata la
deserció a la pàgina trenta. Defugim els llumins per si
exploten les bombes. No esternudem.
Tots els records amb tu em semblen miratges: mai més
no condemnaré al silenci tants instants de bellesa.
Últim prec
No despengis la Lluna encara, Apol·lo! Ens queden mil
valsos per ballar-hi a sota. No retallis les vuit estrelles
d’Orió que regnen a l’entrada de casa teva. No deixis pansir
les flors, ni desmuntis el balancí on ens besàvem.
Deixa-ho tot tal com estava. No tiris la tovallola encara.
Enamorar-te de nou deu vegades cada sis minuts no és
excedir-se .
Estic atrapada entre el mai i el sempre.
Els extrems
del temps,
em fan nosa.
Copyright © emmavilarasau.net 2003. Tots els drets reservats.
